Al llarg dels anys -al menys durant la nostra era- se'ns ha venut el fet que els humans estem compostos de dues realitats diferents i oposades que, a més, es troben en etern conflicte: la matèria i l'esperit. La matèria ens atrau cap avall, cap el fang, la immundícia i el pecat, mentre que l'esperit ens enlaira cap a Déu pare que es troba en els cels, allà on tot és pur, net i lluminós i on sembla que la gran majoria aspira a anar, o al menys això és el que prediquen les religions abrahàmiques, és a dir aquelles que “descendeixen” del “pare Abraham” com són l'hebrea, la cristiana i la musulmana.

Llegeixo en un article: “la matèria no és res més que l'esperit en el seu pla més baix, i l'esperit és la matèria en el seu pla més elevat”, o sigui que, vist des d'aquesta perspectiva, tot és el mateix, la matèria és esperit mentre que l'esperit és també matèria, encara que situats a nivells d'evolució diferents.

També llegeixo que la gran majoria de les vegades, allò que en diuen pecat no va gaire més enllà que el fet de ser un sistema d'aprenentatge pel mètode d'assaig-error pel qual anem adquirint coneixement a través d'allò que fem malament, tot rectificant i tornant a provar, fins que ens surt bé, encara que només sigui buscant la felicitat, ja que els errors acostumen a comportar-nos malestar emocional, sentiment d'infelicitat, impressió d'abandó i solitud, orgull ferit, etc., etc. No obstant, en lloc d'analitzar què hem fet malament, en què ens hem equivocat i on és que hem errat, el fallo més gran en el que caiem i que repetim una vegada i una altra és el de culpar els altres de les coses que no ens van bé, actitud que mai no ens permetrà rectificar i, esclar, aprendre dels errors per fer les coses d'una altra manera i millor, practicant el mètode científic de prova i error.

Sí, ja sé que al laboratori el científic és conscient que està treballant en un experiment i que ha d'observar els resultats per treure'n les conclusions pertinents i, sovint, tornar a provar evitant o canviant els elements que creu que han propiciat l'error per veure què passa en una nova prova. En canvi, nosaltres, al menys la gran majoria, vivim encegats i inconscients, convençuts que és la vida la que ens viu a nosaltres i que no tenim cap possibilitat de canviar-la, o més en dit, de canviar-nos. I no comprenem què ens passa ni per què ens passa, ni el fet que, potser, la vida és un laboratori i cadascun de nosaltres un científic.

Maria Crehuet

Ordis, a 1 de novembre del 2015

Un paradigma és un exemple o model d'alguna cosa, i quasi sempre busquem paradigmes que considerem idonis per tal d'emmirallar-nos-hi. El problema, sembla, és que cadascú interpreta el món segons el seu ideal de model i creu que aquesta és la única manera de fer-ho.

Ampliant la definició de paradigma, veiem que en aquest exemple o model hi ha un conjunt de regles i disposicions que defineixen dues coses, una és que un model estableix uns límits, i l'altra que indica com comportar-se en el marc d'aquest límits per tal de tenir èxit. Qui va treballar aquesta definició va ser Joel A. Barker, un acadèmic independent, classificat de futurista, que va inculcar a les empeses la necessitat de canviar els paradigmes establerts partint d'una visió de futur i de la idea que “no hi ha res impossible si no limitacions mentals” i que “aquells que diuen que no es pot fer acostumen a ser avançats pels que ho estan fent”. Com sempre, ens trobem davant d'unes pautes d'actuació que tan serveixen per un govern, per una empresa o per una persona.

Però s'ha de tenir una visió de futur que vagi més enllà dels paradigmes establerts per tal de poder avançar. Una visió de futur que sigui àmplia i generosa. Per reafirmar aquesta idea recordem tres frases de tres presidents d'entitats diverses que s'han fet famoses per tot el contrari, és a dir, per no tenir una visió de futur àmplia. El 1895, el que era President de la Royal Society, una de les associacions científiques més antigues i reconegudes del món va dir: “les màquines voladores més pesades que l'aire són impossibles”, encara que val dir que tot just feia 50 anys que s'havia “descobert” el petroli. Ja en el segle passat, el president de IBM va dir l'any 1943: “ Crec que el mercat mundial per a computadores no dóna per gaire més que per cinc unitats”. I el director general de Digital Equipement Corporation va pronunciar el 1944 la següent frase: “no hi ha cap raó per creure que els individus vulguin tenir una computadora a casa seva”. No obstant avui dia hi ha màquines pesades que volen, molt més de cinc computadores en el món, i no només infinitat d'individus tenen un ordinador a casa si no que segurament en porten un altre a la butxaca.

Tenir visió i actuar. Ara. Diu el Dalai Lama «només existeixen dos dies l'any en els que no es pot fer res: ahir i demà. Per tant avui és el dia ideal per estimar, créixer, fer i, principalment, viure”

Maria Crehuet

Ordis, a 17 d'octubre del 2015

Aquests dies, del divendres 25 fins el diumenge 27, s'ha celebrat a la seu de l'ONU de Nova York, la Cimera pel Desenvolupament Sostenible. Aquesta cimera és una continuació dels Objectius del Mil·lenni que l'any 2000 van fixarunes fites pel 2015, pactades, per a tots els països, que havien de permetre un major equilibri i igualtat en el món, i que són lluny d'acomplir-se. Aquests objectius són: 1. Eradicar la pobresa extrema i la fam. 2. Assolir l'educació primària universal. 3. Promoure la igualtat de gènere. 4.Reduir la mortalitat infantil. 5. Millorar la salut materna. 6. Combatre la sida, la malària i altres malalties. 7 Incentivar el desenvolupament sostenible, i 8. Desenvolupar una aliança global per al desenvolupament.

El 2012 va haver-hi la Cimera de Rio on es va debatre l'objectiu 20-20-20 (arribar al 2020 havent substituït un 20% les energies fòssils per energies renovables i havent reduït un 20% l'emissió de gasos tòxics). També n'estem lluny. Aquest juliol s'ha celebratla Conferència d'Addis Abeba que havia de servir per acordar el finançament de la nova agenda mundial i que ha decebut més que no pas una altra cosa.

Ara, a la Cimera pel Desenvolupament Sostenible, es presenten més objectius, repescant els del Mil·lenni i afegint-n'hi de nous. Aquests són: Eradicar la pobresa i la fam. Salut i educació universal. Paritat de gènere. Aigua potable i sanitaris per a tothom. Accés universal a l'energia. Feina “decent” per a tothom. Infraestructures que facilitin la feina i la innovació sostenibles. Reduir les desigualtats. Ciutats segures, inclusives, resilents i sostenibles. Consum sostenible: reduir residus. Canvi climàtic. Acabar amb la sobrepesca. Aturar la desforestació. Reduir fluix il·legal d'armes, la corrupció i els suborns, i acabar amb l'explotació, el tràfic i totes les formes de violència. I l´ultim, principalment dirigit als països desenvolupats, la Cooperació, per a la que es demanava el 0,7% del PIB en el marc d'una aliança global pel desenvolupament sostenible. Fin ara només ho fan Dinamarca, Luxemburg, Noruega, Suècia i el Regne Unit...

Com podem veure hi ha molta feina per fer. Feina que ens implica tots i que ens obliga a pensar les coses de manera diferent perquè, com deia Einstein, “Els problemes d'avui no es poden resoldre si seguim pensant com pensàvem quan es van crear”.

Perquè... de què serveix tanta cimera i tants nobles objectius si nosaltres, cadascun de nosaltres, no hi posem de la nostra part?

Maria Crehuet

Ordis, a 26 de setembre del 2015

  El blanc, diuen, no és pas l'absència de color si no la concentració de tots els colors. Potser per això, per a l'acte de la diada d'enguany es va triar la samarreta de color blanc i després cartolines de colors que van anar formant un arc de Sant Martí al llarg de tota l'avinguda Meridiana de Barcelona. Quan es treballa amb pigments o tintes, normalment, per representar el blanc es deixar de pintar el suport paper o tela (si aquest és blanc, és clar). Al revés passa si es fa servir la síntesi del color barrejant llums de colors en lloc de pigments. Llavors la major concentració dels colors provoca la llum blanca. Per fer el negre amb l'adició de pigments es fa una barreja dels colors en tota la seva intensitat, per fer el negre amb l'espectre lumínic, s'apaga la llum i ens quedem a les fosques... La viquipèdia defineix el blanc com un color absent de cromatisme, que posseeix una claredat màxima i una obscuritat nul·la. En quan la simbologia, a occident el negre és símbol de dol, a l'orient ho és el blanc. No obstant quasi tothom està d'acord en atorgar al blanc la simbologia de la pau (la bandera blanca, el colom) i també la de l'asèpsia (vesteixen de blanc els metges, farmacèutics..) El blanc també el trobem en frases fetes, com quan diem que es treballa o es cobrar en blanc, sobreentenent que qui ho fa té tots els comptes clars i paga els impostos corresponents, completament al revés del que significa treballar o cobrar en negre. La “blanca” era una moneda de coure de la Castella medieval que tenia molt poc valor pel que “estar sin blanca” era sinònim de tenir les butxaques ben escurades, però així com la moneda fa temps va deixar d'existir l'expressió encara perdura. També hi ha els llibres blancs, uns documents redactats per ajudar a aconseguir objectius, resoldre problemes i prendre les decisions encertades. Acostumem a trobar-los en les grans empreses, siguin polítiques o de negocis. Quedar-se en blanc és aquella situació en que no recordem res d'allò que teníem previst dir en un discurs, en una obra de teatre, en un examen... O no tenir res en ment per a poder desenvolupar,  per exemple, un article, posant negre sobre blanc, que és el que em passava avui a mi, amb la impressió d'haver ja parlat de tot i no saber amb que omplir aquesta columna de periòdic. Maria Crehuet Ordis, a 13 de setembre del 2015