Parlem d'utopies
A principis del segle XVI, a Anglaterra regnava Enric VIII i n'era canceller el pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor en Tomas Moro. A una de les seves obres la va titular “Utopia”, inventant-se aquest vocable tot fent servir dues paraules gregues: ou, que vol dir “no”, i topos, que vol dir “lloc”, és a dir, “el no lloc” o “el lloc que no existeix”. En aquest llibre va descriure un país ideal -una illa que va anomenar Utopia- amb un govern idoni i una societat perfecta on tot transcorria sense conflictes i en absoluta harmonia. Des de llavors, qualsevol projecte que sembla impossible d'assolir s'anomena utopia.
Però si mirem com ha evolucionat la història de la humanitat, veiem que sempre ho ha fet caminant amb passos més o menys grans o més o menys petits, però quasi sempre encaminats cap a objectius aparentment utòpics. “Sigues realista, demana lo impossible” cridaven els estudiants en el París del Maig'68, i és que només esforçant-nos pas a pas per assolir el cim que sembla lluny i inabastable aconseguim d'anar pujant i, qui sap, potser arribar a dalt de tot de la muntanya.
Votar ha estat fins no fa pas gaire un privilegi d'homes, i de raça blanca. Les lleis prohibien als demés aquest dret. Les dones que van promoure el moviment sufragista que va sorgir a meitat del segle XIX a Anglaterra van començar reclamant el “sufragi igual” per tal d'abolir la llei que no permetia votar a les dones per creure-les poc capacitades per a tal afer. El “sufragi universal” -que dona els mateix dret de vot a tots els ciutadans majors d'edat sense diferència de races- encara es considerava massa revolucionari... Però al final les lleis es van canviar i avui es considera irreversible al sufragi universal. També es va abolir, a tots els països del món, la llei que permetia i regulava l'esclavatge, aquesta “condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció”... Avui dia, però -il·legalment, és clar- encara trobem massa casos d'esclavitud.
Les lleis acostumen anar a remolc de la societat. La societat avança, les lleis han d'adaptar-s'hi. Sempre, en més o menys intensitat, estem en moment de canvis... utòpics? Diuen: “no pretenguis canviar el món, però posa potes enlaire l'àmbit que et correspon. I endreça'l després. Hauràs aconseguit un espai nou. I si has actuat noblement, també millor del que era bans”. Doncs això.
Maria Crehuet
Ordis, a 20 de setembre del 2015