A principis del segle XVI, a Anglaterra regnava Enric VIII i n'era canceller el pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor en Tomas Moro. A una de les seves obres la va titular “Utopia”, inventant-se aquest vocable tot fent servir dues paraules gregues: ou, que vol dir “no”, i topos, que vol dir “lloc”, és a dir, “el no lloc” o “el lloc que no existeix”. En aquest llibre va descriure un país ideal -una illa que va anomenar Utopia- amb un govern idoni i una societat perfecta on tot transcorria sense conflictes i en absoluta harmonia. Des de llavors, qualsevol projecte que sembla impossible d'assolir s'anomena utopia. Però si mirem com ha evolucionat la història de la humanitat, veiem que sempre ho ha fet caminant amb passos més o menys grans o més o menys petits, però quasi sempre encaminats cap a objectius aparentment utòpics. “Sigues realista, demana lo impossible” cridaven els estudiants en el París del Maig'68, i és que només esforçant-nos pas a pas per assolir el cim que sembla lluny i inabastable aconseguim d'anar pujant i, qui sap, potser arribar a dalt de tot de la muntanya. Votar ha estat fins no fa pas gaire un privilegi d'homes, i de raça blanca. Les lleis prohibien als demés aquest dret. Les dones que van promoure el moviment sufragista que va sorgir a meitat del segle XIX a Anglaterra van començar reclamant el “sufragi igual” per tal d'abolir la llei que no permetia votar a les dones per creure-les poc capacitades per a tal afer. El “sufragi universal” -que dona els mateix dret de vot a tots els ciutadans majors d'edat sense diferència de races- encara es considerava massa revolucionari... Però al final les lleis es van canviar i avui es considera irreversible al sufragi universal. També es va abolir, a tots els països del món, la llei que permetia i regulava l'esclavatge, aquesta “condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció”... Avui dia, però -il·legalment, és clar- encara trobem massa casos d'esclavitud. Les lleis acostumen anar a remolc de la societat. La societat avança, les lleis han d'adaptar-s'hi. Sempre, en més o menys intensitat, estem en moment de canvis... utòpics? Diuen: “no pretenguis canviar el món, però posa potes enlaire l'àmbit que et correspon. I endreça'l després. Hauràs aconseguit un espai nou. I si has actuat noblement, també millor del que era bans”. Doncs això. Maria Crehuet Ordis, a 20 de setembre del 2015

        Sovint -per no dir sempre- les accions físiques tenen relació amb els moviments de les nostres emocions i dels nostres pensaments, o en són conseqüència, però no tenim costum de veure'n l'afinitat. Per això ens passa tantes vegades que no sabem esbrinar perquè ens fa mal -per exemple- l'estómac, quan una emoció mal digerida en pot ser la causa.

No obstant, en el nostre lèxic quotidià, fem servir expressions que tan es refereixen a accions físiques com a actituds emocionals i mentals. Per exemple, la inspiració és, en termes fisiològics, l'acció d'introduir aire (o alguna altre substància gasosa) als nostres pulmons en una de les fases de la respiració. És quan els pulmons s'inflen i la caixa toràcica es dilata. Però la inspiració també fa referència a aquell estímul o lucidesa aparentment sobtada que una persona sent i que afavoreix la creativitat o la solució d'un problema, o que ens posa en condició d'acollir idees que permeten emprendre algun projecte, entre d'altres coses. Però les idees que provenen de la inspiració són, normalment, idees que no s'acoblen a les regles i normes establertes, que reivindiquen la creació i la innovació i que moltes vegades són difícils d'acceptar pel global de la societat, tranquil·lament acomodada en rutines i costums tradicionals.

Sinònim d'inspiració és aspiració. Referent a l'acció física vol dir exactament el mateix: introduir aire o altra substància gasosa als pulmons en el marc de la respiració. Però en l'àmbit emocional te una diferència que afegeix una qualitat important al significat d'inspiració, i és el desig i l'anhel intens d'aconseguir una cosa que es considera molt important. Perquè acostuma a passar que quan, en el marc d'una inspiració, s'ha tingut la visió clara d'alguna cosa nova, el pas lògic següent és l'anhel de veure-la realitzada.

I això passa tan a nivell individual com a nivell col·lectiu. Però només poques persones són capaces d'endinsar-se en l'aventura de la novetat. A nivell individual perquè ens costa diferenciar el “hardware” del “software”, i vivim pensant que “som el nostre cos” en lloc de comprendre que “vivim en el nostre cos”, i és a ell a qui dediquem tota la nostra atenció. I no està malament tenir cura de la casa en la que vivim, però hem de tenir clar que si està desendreçada hi ha algú que n'és responsable. I a nivell col·lectiu perquè qualsevol canvi de les estructures establertes, enlloc d'estimular-nos la il·lusió per a actuacions innovadores, sovint ens provoca basarda...

Maria Crehuet

Ordis, a 4 d'octubre del 2015

Observant les cares i les postures d'alguns estiuejants sembla que, a vegades, exerceixin el dret a avorrir-se: aires desmenjats, descuidats en el vestir i pentinar i fins i tot cares llargues quan toca fer una de tantes cues com cal fer el mes d'agost per a qualsevol cosa: a la carretera, al mercat, a la botiga, al museu, al restaurant... Algú els ha empés a bellugar-se, tan bé com estaven estirats en l'únic sofà de l'apartament, o al llit, o a la gandula de la piscina o de la platja... sense fer res, descansant de tanta jornada intensiva durant tants de dies, setmanes i mesos. I ara, l'únic cop l'any on no hi ha despertadors, ni horaris, ni caps que ordenen, ni reunions a les que assistir, ni projectes a presentar, ni pressupostos a tancar, ni clients a atendre, ni uniforme que posar-se, ni... ara toca descansar, deixar-se anar, no pensar en res... gaudir del dret a avorrir-se!

Avorrir-se? Avorrir vol dir odiar, fastiguejar, cansar, tenir aversió... I la conjugació pronominal, avorrir-se, s'interpreta com “sentir tedi” ofàstic per una “molèstia causada per la continuïtat o repetició d'una cosa que no interessa”, segons el diccionari. Es clar que aquest avorriment ens el pot causar la repetició d'una feina insulsa i poc motivadora, però amb l'avorriment imposat no es pot fer gaire res més que suportar-lo, en canvi aquell en el que ens deixem anar voluntàriament sembla que resulta gratificant.

Si? Resulta gratificant el fet d'avorrir-se? O potser acabem els dies d'avorriment-vacances més cansats que al principi? Potser més “buits” i més desmotivats per a iniciar qualsevol cosa?

Diuen que la millor manera de fer vacances és aquella que ens permet canviar d'activitat, fer coses diferents, coses que ens agraden i que ens aporten nous coneixements. Així ho entenem quan organitzem les llargues vacances dels nostres fills. Que s'avorreixin és la última cosa que desitgem. I no obstant, a vegades, nosaltres ens deixem anar en un avorriment consentit que no ens dóna res de bo. Un avorriment dissimulat que ens porta de la platja a la migdiada, de la migdiada a la passejada de la tarda amb gelat, cervesa o refresc, i alguna sortida nocturna per arrodonir el dia, sense cap més objectiu que passar les hores. Qui sap si el que ens empeny a aquesta “rutina” estival és el cansament provocat durant el llarg any laboral. Però aquests dies que, són nostres, no podem pas desaprofitar-los, i deixar-nos anar en l'avorriment és la millor manera de “perdre” les vacances

Maria Crehuet

Ordis, a 15 d'agost del 2015

Aquests dies de vacances generals, tot queda col·lapsat: les carreteres, les platges, les ciutats, els pàrquings, els museus, etc. Tothom procura evadir-se de la rutina laboral durant uns dies l'any tot entrant en una altra rutina que es repeteix estiu rere estiu, però que ens és igual. Forma part de la dinàmica vacacional. Paral·lelament, però, hi ha d’altres moviments que també provoquen col·lapse. Així, mentre una majoria de ciutadans es deixa anar en aquesta evasió temporal i es belluga amunt i avall, segura que després recuperarà el seu estadi, la seva casa, la seva feina, el seu estatus i la seva “normalitat”, d'altres ciutadans s'aboquen a una evasió molt més tràgica, on molts perden la vida, fugint d'una guerra que hem provocat entre tots. I és així com, mentre en uns punts de la Nostra Mediterrània una multitud es torra, per gust, al sol, en d'altres punts milers i milers de migrants s'aventuren en travesses dramàtiques, confiats a màfies de traficants de persones -perquè sovint no tenen altra opció- per fugir dels seus destrossats països. I no fugen per gust, no. No van a passar uns dies de vacances segurs que després retrobaran tot el que han deixat enrere. Fugen per necessitat sense saber si podran retornar mai, sense saber quina vida els espera, ni tan sols si el que els espera és alguna cosa que es pugui dir vida. Però el que deixen enrere és pitjor. Per això, aprofitant el bon temps, es planten a les portes d'uns altres països, aparentment més sans... que les tanquen.

Perquè des d’aquest altres països diem que no hi caben, que pertorben el nostre equilibri -qui ha pertorbat, abans el seu?-, que no hi ha prou diners –on s’acumulen?-, que són una altra cultura -no ens diuen que vivim en un món “global”?-, que s'han de repartir entre els diferents països... Però tots aquests països en discuteixen els “cupus” que els pertoca mentre aquesta pobra gent s'apilona a les franges fronteres, “vigilats” per les policies respectives.

Mal d'estómac fan les imatges que vomiten aquest estiu -cada dia i a cada emissió- els telenotícies. Mentre les veig amb el cor compungit em venen a la ment els milers de refugiats de les dues guerres mundials i els de la guerra espanyola, dels que ara en fem memorials, museus i dissenys de rutes per les trajectòries de les seves peripècies tot mirant de no oblidar un passat que ens colpeja...  Per no mirar, potser, aquest present que ens dóna cops de puny a l'estómac?

Maria Crehuet

Ordis, a 23 d'agost del 2015