Aquests dies de vacances generals, tot queda col·lapsat: les carreteres, les platges, les ciutats, els pàrquings, els museus, etc. Tothom procura evadir-se de la rutina laboral durant uns dies l'any tot entrant en una altra rutina que es repeteix estiu rere estiu, però que ens és igual. Forma part de la dinàmica vacacional. Paral·lelament, però, hi ha d’altres moviments que també provoquen col·lapse. Així, mentre una majoria de ciutadans es deixa anar en aquesta evasió temporal i es belluga amunt i avall, segura que després recuperarà el seu estadi, la seva casa, la seva feina, el seu estatus i la seva “normalitat”, d'altres ciutadans s'aboquen a una evasió molt més tràgica, on molts perden la vida, fugint d'una guerra que hem provocat entre tots. I és així com, mentre en uns punts de la Nostra Mediterrània una multitud es torra, per gust, al sol, en d'altres punts milers i milers de migrants s'aventuren en travesses dramàtiques, confiats a màfies de traficants de persones -perquè sovint no tenen altra opció- per fugir dels seus destrossats països. I no fugen per gust, no. No van a passar uns dies de vacances segurs que després retrobaran tot el que han deixat enrere. Fugen per necessitat sense saber si podran retornar mai, sense saber quina vida els espera, ni tan sols si el que els espera és alguna cosa que es pugui dir vida. Però el que deixen enrere és pitjor. Per això, aprofitant el bon temps, es planten a les portes d'uns altres països, aparentment més sans... que les tanquen.
Perquè des d’aquest altres països diem que no hi caben, que pertorben el nostre equilibri -qui ha pertorbat, abans el seu?-, que no hi ha prou diners –on s’acumulen?-, que són una altra cultura -no ens diuen que vivim en un món “global”?-, que s'han de repartir entre els diferents països... Però tots aquests països en discuteixen els “cupus” que els pertoca mentre aquesta pobra gent s'apilona a les franges fronteres, “vigilats” per les policies respectives.
Mal d'estómac fan les imatges que vomiten aquest estiu -cada dia i a cada emissió- els telenotícies. Mentre les veig amb el cor compungit em venen a la ment els milers de refugiats de les dues guerres mundials i els de la guerra espanyola, dels que ara en fem memorials, museus i dissenys de rutes per les trajectòries de les seves peripècies tot mirant de no oblidar un passat que ens colpeja... Per no mirar, potser, aquest present que ens dóna cops de puny a l'estómac?
Maria Crehuet
Ordis, a 23 d'agost del 2015