Aquest any el Nadal m’ha agafat per sorpresa. Recordo que abans començava la moguda nadalenca el dia de Santa Llúcia: encesa de llums, fira de Nadal, pessebres... i sabies que entre aquesta data i la vigília de Nadal hi havia déu dies. Déu dies justos per posar a punt la casa, les menges i l’esperit nadalenc. Déu dies que no eren ni massa ni pocs, i que et permetien anar-hi arribat sense preses però sense pauses, és a dir, de la manera que es fan bé les coses. Però ara la moguda nadalenca comença ja el novembre o, a molt tardar, pel pont de la “puríssima constitució”, i penses que encara hi ha temps de sobres per posar-te a fer la feina... i al final t’agafa per sorpresa!

Aquest any, a més a més, just el diumenge abans del dia de Nadal, hem tingut eleccions generals, amb campanya inclosa i incògnita de govern tot darrera, més el govern català encara penjat quan escric (en aquests moments la CUP està en assemblea... què sabrem de nou dimarts, quan surti publicat l’article?)

Amb tota aquesta disbauxa, doncs, aquest any no he felicitat les festes des d’aquesta columna com ja vinc fent des del 1997, o sigui des de ja fa vint Nadals, que no són pocs. I em toca fer l’esmena tenint en compte, a més a més, que aquest és l’últim escrit de l’any.

Recordem primer que aquestes són unes festes ancestrals que van lligades al solstici d’hivern, que se celebraven en quasi totes les cultures del món  i estaven dedicades a la mort i renaixement del Sol. Aquestes festes, en ser en dies curts i freds, es celebraven en família, normalment al voltant d’una bona taula, i la gent es feia regals. No va ser fins tres segles després del que se suposa que va ser l’any en el que va néixer Jesús, que el cristianisme adoptà aquestes festes per posar-hi la celebració del seu naixement. La data encara la discuteixen, però una colla d’estudis de petits detalls històrics i de costums d’aquell temps i d’aquell país, fa més que provable que no fos pas el 25 de desembre. Avui, però, el Nadal sembla més una festa del gran consum que no pas una altra cosa. Consum en el que caiem quasi inconscientment i que, si no vigilem, s’anirà menjant de mica en mica qualsevol esperit “nadalenc” de pau i amor que encara niï en els nostres cors.

I d’aquí un parell de dies encetarem nou calendari. El 2016 està ja picant la porta, i aquesta vegada ve carregat amb un dia de més, doncs el que ve és any de traspàs.

Que ens sigui propici!!

Maria Crehuet

Ordis, a 27 de desembre del 2015

La majoria dels ciutadans que vivim en aquest planeta treballem per a construir un món millor, conscientment o inconscient, tot i a malgrat dels entrebancs que alguns posen per tal que no puguem aconseguir un canvi en el funcionament de les seves estructures socials. Cada vegada més, surten a la llum cassos de corrupció, de malversació, de destrossa planetària per a lucre d’uns quants. I això no ens ha d’espantar. És important que tot aquest desgavell que es feia i es fa d’amagat es descobreixi. És la única manera de poder actuar per tal d’eradicar-lo. Cada vegada tenim més clar que no vivim sols, ni com persones ni com espècie. I que depenem dels altres, del medi-ambient, de la Terra... Podem, doncs permetre’ns de desequilibrar les finances en favor d’uns i en detriment d’altres? De destrossar el lloc on vivim? De menystenir allò que ens dóna la vida?

La política –sempre- depèn de l’economia. Els números belluguen els fils de tot el que es gestiona en aquest món. Per això han de ser clars, nets i transparents. No serà fàcil, però és una tasca que ens pertoca a tots. Tan li fa si són 10 cèntims com 10 milions. L’honestedat ha de passar per davant de moltes coses. Encara que sovint, vist el que fan els polítics de “l’alta política”, vist la manera com es comporten, i com –sovint- mal gestionen el patrimoni comú talment no tingués importància una coma amunt o avall, ens veiem temptats a –per exemple- pagar o proposar factures sense IVA. Per què he d’anar jo ofegat mentre d’altres naden en l’abundància? Diem per justificar-nos, amb una raó més que certa. Però al final tot es converteix en un peix que es mossega la cua i sembla que no puguem –o sapiguem- sortir de l’atzucac en el que ens trobem.

Escric el diumenge 20D. És migdia. Com que, “feta la llei, feta la trampa”, un mitjà de comunicació fa enquestes des d’Andorra que es poden consultar per internet sense problemes i, segons elles, sembla que el canvi pot ser possible. Queda encara molta jornada, i recompte... Veurem després, ja entrada la nit, com són els resultats reals i quins pactes s’entreveuen. Penso que haver de pactar és bo en aquests temps en els que vivim. És una manera menys traumàtica de fer els canvis que fan falta. En quan a la nostra participació en la jornada electoral, hem de ser conscients que, malgrat a vegades ens faci una gran mandra, votar és una de les moltes maneres que tenim per treballar per aquest altre món que volem.

Maria Crehuet

Ordis, a 20 de desembre del 2015

En el recordatori de la mort d’un bon amic, els seus fills hi han posat un paràgraf d’un llibre de memòries seu que diu: No crec en bons i dolents. Tots en portem un tros de cada cosa, acceptem en tot cas que depèn de la proporció, si us sembla bé. Tots podem ser valents i covards. Tots tenim de què penedir-nos, i de què gloriejar-nos. Si ho fem o no, si ens manifestem d’una o altra manera, dependrà d’on hem nascut, dels exemples que hem rebut i d’això tan inconcret i elàstic que en diem la pròpia consciència.

És una versió personal de la filosofia del “yin” i el “yang”, el principi oriental dels oposats que explica que cada cosa té incorporat en ella mateixa el seu contrari, una realitat que provoca l’acció de dues forces dinàmiques contràries que estimulen el canvi continu... vers una banda o una altra.

Massa sovint les religions dominants han establert morals oficials definint el bé i el mal, tot posant en un sac i en un altre accions que pertanyen més a costums i tradicions que no pas a principis, però que han servit per a dominar i atemorir les persones que s’han trobat sota la seva influència.

Diuen que si no hi hagués foscor no podríem tenir consciència de la llum, de la mateixa manera que si no hi hagués la nit no podríem diferenciar el dia. Y no és, aquesta, una manera de justificar les accions que són deplorables per elles mateixes, però sí per intentar comprendre-les. Comprendre el cor torturat que no troba la llum i s’angoixa en la seva recerca, i en aquesta angoixa desvarieja i fa disbarats. Diu Khalil Gibran en el seu llibre El Profeta: què és la maldat si no la bondat torturada pel seu propi anhel de recerca?

Vivim, aquests dies, greus drames provocats per persones, aparentment com nosaltres, però que es troben perdudes en misteriosos camins de violència per on desfoguen el seu descontent i la seva ràbia. I resulta que només veiem aquelles que es desfoguen en accions violentes de manera directa, però, on són les que belluguen els fils de les guerres, dels mercats d’armes, de la manipulació de la riquesa o de la contaminació del planeta des de luxosos i segurs despatxos? És tot això el mal? I doncs, què seria el bé? On trobar-lo? Seria interessant que, si més no, tinguéssim anhel per a buscar-lo, no com allò oposat al mal segons criteris morals discutibles, si no en el sentit general de bellesa, harmonia, pau, amor, respecte i llibertat.

Maria Crehuet

Torredembarra, a 13 de desembre del 2015