Aquest diumenge que ve, 13 de desembre, la tradició cristiana celebra la festivitat de Santa Llúcia, una data en la que s’encenien les il·luminacions nadalenques a les ciutats abans que els hàbits consumistes obliguessin a fer-ho molts dies abans. I en els països nòrdics es celebren una colla d’actes sobre la llum.
El nom de Llúcia ve del llatí (lux, lucis) i vol dir “llum”, “la que porta la llum”, i el fet que el dia d’aquesta santa se celebri el 13 de desembre té el seu sentit si reculem al calendari julià, el que regia els nostres avantpassats abans que el calendari gregorià s’implantés l’any 1582. Segons aquell calendari, el 13 de desembre coincidia amb el solstici d’hivern (ara s’esdevé entre el 20-23 de desembre), el dia en que les hores de llum són les més baixes de l’any, només 9 en front de 15 de foscor. Així, en les celebracions antigues, durant la nit d’aquest dia es “plorava la mort del sol” i es vetllava amb espelmes i focs per tal que el seu esperit renaixés i tornés a il·luminar i escalfar la Terra, ja que sense la seva llum i la seva escalfor no pot haver-hi vida al nostre planeta. L’endemà matí es celebrava amb joia el renaixement de l’astre (el Nadal!), ja que a partir d’aquest dia el temps de llum comença a créixer fins arribar a l’equinocci de primavera (20-21 de març) en el que les hores de dia i de nit s’igualen, i segueixen creixent fins el solstici d’estiu (entre el 20 i el 24 de juny, 15 hores de llum contra 9 de foscor). A partir d’aquí les hores diürnes tornen a decréixer cap a l’equinocci de tardor (als volts del 23 de setembre) fins altra cop al solstici d’hivern, tancant el cicle.
A les acaballes de l’any vull recordar que aquest 2015 la UNESCO l’havia declarat “l’any internacional de la llum”, una commemoració que ha passat més que desapercebuda i que s’ha quedat en actes a les grans ciutats i als paranimfs de les universitats, però no ha quallat en el gruix de la ciutadania com ho han fet altres declaracions d’anys internacionals. No obstant, de la llum en depèn la nostra vida en aquest planeta, la de cadascun de nosaltres i la de tots els éssers que hi vivim.
Però també és bo recordar que és llum tot allò que il·lumina el nostre enteniment per tal que la comprensió de les coses que ens envolten arribi a la nostra ment i al nostre cor. I seria interessant que ja que no hem sigut capaços de celebrar aquest any dedicat a la llum de manera col·lectiva, mirem de col·laborar-hi a nivell personal tot fent-ne alguna reflexió més profunda.
Maria Crehuet