Des d’ahir, dilluns 30 de novembre, fins el proper divendres 11 de desembre, una munió de gent “important”, o potser millor dir una munió important de gent, es reuneix a París per parlar del canvi climàtic.

            Ja el 1972 (fa 43 anys!!) es va celebrar a Estocolm una reunió sobre medi ambient: la Conferència de Nacions Unides sobre el Medi Humà responia a la preocupació de la comunitat internacional per l´estat del medi ambient. Va aplegar delegats de 113 països i més de 400 organitzacions no governamentals. 20 anys després, el 1992, es celebrava a Rio de Janeiro la cimera coneguda com Cimera de la Terra on es va signar un conveni marc sobre el canvi climàtic que va entrar en vigor el 1994, un cop el varen haver signat 50 països (actualment, són 186 estats els que l´han signat). I continuem: el 1979 va haver-hi la primera conferència sobre el clima a Ginebra. I el 2012, Rio va acollir la cimera coneguda com “Rio+20” sobre desenvolupament sostenible.

            En totes aquestes cimeres, veus reconegudes han alertat del perill d’un desenvolupament irracional que pren com a base la idea que els recursos que fa servir són infinits. A la primera cimera es parlava de vigilar sobre els efectes d’aquesta cursa irracional sobre el medi ambient, després es va començar a parlar tímidament d’un canvi climàtic i què podríem fer per aturar-lo. Ara ja parlem d’adaptar-nos-hi. El canvi climàtic és inevitable i ja és aquí.

            Què hi ha de natural en aquest canvi, tenint en compte uns cicles del planeta que comprenen milers d’anys i que sovint escapen a la nostra comprensió? I, què hi hem aportat nosaltres amb la nostra inconsciència, falta de respecte i avarícia? Difícil de dir. Però el que és clar és que moltes coses haurem de canviar, del nostre viure de cada dia, per tal d’adaptar-nos-hi.

Ja els mitjans de comunicació accepten aquesta realitat i comencen a parlar-ne obertament (o és que fins ara no els “deixaven” opinar sobre això?) i moltes mesures s’hauran de posar en marxa malgrat els grans lobbies que viuen d’aquest desgavell han negat contínuament el canvi. Ells també s’hi hauran d’adaptar.

Què hem de fer, doncs? Potser mirar una mica menys la nostra comoditat exagerada i una mica més el nostre entorn? I prendre consciència que el planeta en el que vivim és un esser viu que ens sosté i... ens suporta? Mirem de comprendre’l i... estimem-lo!

                Maria Crehuet

                                                                                                                                                                                 Ordis, a 29 de novembre del 2015

Derivada de la paraula llatina fallacia, que vol dir engany, la fal·làcia és un argument que tot i poder semblar vàlid no ho és. Per exemple, és una fal·làcia el que ens diu el Govern de l'Estat espanyol sobre la baixada de les persones a l'atur, perquè malgrat que sigui veritat que el nombre de persones apuntades a les llistes de l'INEM hagi disminuït, no per això hi ha més persones que han trobat feina. En la realitat ens trobem allà mateix que fa un temps, si fa o no fa.

Una de les mesures que avui dia es fan servir més i que indueixen a enganyifa són les estadístiques. Hi ha un exemple molt conegut que fa aquest argument: si una persona ha menjat un pollastre i una altre cap, la conclusió és que cadascuna d'elles n'ha menjat mig. Cosa que, com veiem, és completament falsa. Treure la mitjana d'una colla d'informacions no és la millor manera de conèixer la realitat de les coses, ni tampoc la millor manera d'explicar-les ja que, sovint, les explicacions sobre un resultat estadístic poden ser manipulades intencionadament, o si més poden donar una visió parcial de la problemàtica. Com l'estadística que diu que els barcelonins viuen una mitjana de 86 anys, ja que quan es mira per barris es veu que a les zones benestants la mitjana puja de 9 anys per sobre de la dels barris més deprimits.

També es fan estadístiques sobre malalties, medicaments, morts, etc. Recordo quan ara ja fa uns anys va haver-hi la campanya de trànsit per a l'ús del cinturó de seguretat. Un bon dia els diaris van publicar aquest titular: “De les persones mortes en accident de trànsit, el 52% no duien el cinturó posat”. I automàticament pensaves... l'altre 48% sí que el duia posat... i també ha mort? No hi ha doncs gaire diferència en quan a resultats mortals en una sinistralitat si dus el cinturó posat o no li dus...

Hi ha uns altres números estadístics que aquests dies han sortit a la llum i que, malgrat m'agradaria que aquests sí que fossin una fal·làcia, em temo molt que són ben reals. Diuen que l'1% de la població acumula el 50% de la riquesa del món, o sigui, que hi ha un grup escàs de persones -l'1% de la població- que tenen els mateixos diners que tota la resta, el 99% dels habitants del món... I si és cert que en aquest món n'hi per a tothom, déu ser també cert que tot el que una persona té de més és perquè una altra ho té de menys. Per reflexionar-hi.

Maria Crehuet

Torredembarra, a 25 d'octubre del 2015

És trist veure com a un país com França se’l permet endeutar-se per sobre de lo permès per tal que pugui comprar armament per a defensar-se d’aquesta guerra bruta, mentre no se li permetia de fer-ho per a accions socials. No sé si una guerra és la millor manera de solucionar el problema de terrorisme que patim o si el que fem és just caure en la trampa i fer allò que els “gihadistes” volen que fem. No ho veig gens clar...

Però en mig de tantes notícies, aquests dies, sobre els atacs a París i aquest estat de guerra en el que diuen que ens trobem, hi ha hagut una altra notícia que no pot haver passat desapercebuda: la NASA ofereix places de colonitzadors a Mart. Sí, tal com ho llegiu: colonitzadors. I si els atacs terroristes em van somoure el cor, la colonització d’un planeta proper em somou la consciència.

Per a estar més segura del què significa colonitzar, busco al diccionari i llegeixo que es tracta de formar nuclis de població fixa en un territori lluny de l’originari dels pobladors, i que el colonialisme és “un procés d'expansió política, comercial i cultural que es va iniciar el darrer terç delsegle XIX. Els països europeus es van llançar al domini del món, essencialment d'Àsiai d'Àfrica, com a culminació de l'expansionisme iniciat elsegle XV. Però el seu caràcter va diferir de forma substancial del de l'Edat Moderna. Mentre lescolònies medievals eren de tipus comercial o bé d'establiment, les del segle XIX van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El ritme d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc, l'expansió va presentar un caràcter més bel·licós.” I perdoneu que ho hagi copiat tot, però em sembla prou important comprendre bé el què significa, no només pel fet que pretenguem “colonitzar” Mart (estem segurs que no hi ha habitants?) si no pel que la colonització ha representat de violència en tots aquests països que ara es troben deprimits i immersos en guerres inacabables... que ens reboten.

Qui es beneficia de tot aquest enrenou? Els fabricants d’armes i els que les comercialitzen, i ves a saber quantes persones més fan negoci de les atrocitats. Llegeixo que el comerç d’armament ha crescut un 16% en cinc anys. Déu ser dels pocs que no està en crisi!

I no acabo d’entendre-hi res. Potser és que ara que tenim la Terra ben “emmerdada”, per tal que el negoci no decaigui... toca anar a desestabilitzar Mart?

Maria Crehuet

Ordis, a 20 de novembre del 2015

Hi ha una frase que diu: pensa globalment i actua localment. Una frase que vol recordar-nos que qualsevol acció local té una repercussió global i que si ens angoixa la deriva global que està prenent la societat en la que vivim i pensem que qualsevol solució s’escapa de les nostres mans i està lluny de les nostres capacitats, hem de saber que la resposta està a casa, al carrer, al barri, al poble...

Diuen que no és una utopia la idea que es pot canviar el sistema actual. La utopia és creure que aquest model basat en l’explotació dels recursos naturals continuarà indefinidament en un planeta finit... i que hem de ser plenament conscients que qualsevol acte de consum promou un efecte que és ineludiblement polític i que, depèn de com el fem, pot esdevenir revolucionari.

Tenim molts exemples de globalització: el sistema bancari, el comerç, les empreses alimentàries, el control de les llavors... I segurament per reacció, o per pura necessitat de supervivència, neixen moltes accions locals... de monedes, de comerç km0, de recuperació de llavors autòctones...

La última moguda global l’ha llençat l’OMS (Organització Mundial de la Salut) sobre el perill de consum excessiu de carn processada. I ha posat tothom en alerta malgrat sabem, de sempre, que menjar equilibrat no fa mal a ningú i que, al contrari, “tots els massa piquen”. Però aquesta alerta de l’OMS ens permet recordar que l’alimentació hauria d’estar a les nostres mans i que és la principal font de salut, o de malaltia, cosa que sovint oblidem. Mengem desordenadament i després ens embotim de pastilles per tal de solucionar tots els nostres desgavells, molts dels quals no serien, o tindrien una senzilla solució, amb una alimentació adequada.

Però a l’escola no hi ha cap assignatura de dietètica que expliqui exhaustivament les aportacions que cada aliment fa al nostre cos, ni tampoc què necessita una persona que fa un exercici dur, o una que el fa moderat o una de sedentària. Sí, s’explica de passada la famosa piràmide dels aliments, i ja està. No obstant mengem cada dia, i més d’un cop al dia. Però no sabem alimentar-nos. Les grans empreses multinacionals condimenten molts productes per fer-los més atractius en detriment d’altres de més senzills. És un sistema totalment incompatible amb les nostres necessitats reals. I hauríem de recuperar la iniciativa i el control d’allò que ens posem a dins.

Maria Crehuet

Ordis, a 15 de novembre del 2015