Sovint -per no dir sempre- les accions físiques tenen relació amb els moviments de les nostres emocions i dels nostres pensaments, o en són conseqüència, però no tenim costum de veure'n l'afinitat. Per això ens passa tantes vegades que no sabem esbrinar perquè ens fa mal -per exemple- l'estómac, quan una emoció mal digerida en pot ser la causa.
No obstant, en el nostre lèxic quotidià, fem servir expressions que tan es refereixen a accions físiques com a actituds emocionals i mentals. Per exemple, la inspiració és, en termes fisiològics, l'acció d'introduir aire (o alguna altre substància gasosa) als nostres pulmons en una de les fases de la respiració. És quan els pulmons s'inflen i la caixa toràcica es dilata. Però la inspiració també fa referència a aquell estímul o lucidesa aparentment sobtada que una persona sent i que afavoreix la creativitat o la solució d'un problema, o que ens posa en condició d'acollir idees que permeten emprendre algun projecte, entre d'altres coses. Però les idees que provenen de la inspiració són, normalment, idees que no s'acoblen a les regles i normes establertes, que reivindiquen la creació i la innovació i que moltes vegades són difícils d'acceptar pel global de la societat, tranquil·lament acomodada en rutines i costums tradicionals.
Sinònim d'inspiració és aspiració. Referent a l'acció física vol dir exactament el mateix: introduir aire o altra substància gasosa als pulmons en el marc de la respiració. Però en l'àmbit emocional te una diferència que afegeix una qualitat important al significat d'inspiració, i és el desig i l'anhel intens d'aconseguir una cosa que es considera molt important. Perquè acostuma a passar que quan, en el marc d'una inspiració, s'ha tingut la visió clara d'alguna cosa nova, el pas lògic següent és l'anhel de veure-la realitzada.
I això passa tan a nivell individual com a nivell col·lectiu. Però només poques persones són capaces d'endinsar-se en l'aventura de la novetat. A nivell individual perquè ens costa diferenciar el “hardware” del “software”, i vivim pensant que “som el nostre cos” en lloc de comprendre que “vivim en el nostre cos”, i és a ell a qui dediquem tota la nostra atenció. I no està malament tenir cura de la casa en la que vivim, però hem de tenir clar que si està desendreçada hi ha algú que n'és responsable. I a nivell col·lectiu perquè qualsevol canvi de les estructures establertes, enlloc d'estimular-nos la il·lusió per a actuacions innovadores, sovint ens provoca basarda...
Maria Crehuet