És trist veure com a un país com França se’l permet endeutar-se per sobre de lo permès per tal que pugui comprar armament per a defensar-se d’aquesta guerra bruta, mentre no se li permetia de fer-ho per a accions socials. No sé si una guerra és la millor manera de solucionar el problema de terrorisme que patim o si el que fem és just caure en la trampa i fer allò que els “gihadistes” volen que fem. No ho veig gens clar...

Però en mig de tantes notícies, aquests dies, sobre els atacs a París i aquest estat de guerra en el que diuen que ens trobem, hi ha hagut una altra notícia que no pot haver passat desapercebuda: la NASA ofereix places de colonitzadors a Mart. Sí, tal com ho llegiu: colonitzadors. I si els atacs terroristes em van somoure el cor, la colonització d’un planeta proper em somou la consciència.

Per a estar més segura del què significa colonitzar, busco al diccionari i llegeixo que es tracta de formar nuclis de població fixa en un territori lluny de l’originari dels pobladors, i que el colonialisme és “un procés d'expansió política, comercial i cultural que es va iniciar el darrer terç delsegle XIX. Els països europeus es van llançar al domini del món, essencialment d'Àsiai d'Àfrica, com a culminació de l'expansionisme iniciat elsegle XV. Però el seu caràcter va diferir de forma substancial del de l'Edat Moderna. Mentre lescolònies medievals eren de tipus comercial o bé d'establiment, les del segle XIX van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El ritme d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc, l'expansió va presentar un caràcter més bel·licós.” I perdoneu que ho hagi copiat tot, però em sembla prou important comprendre bé el què significa, no només pel fet que pretenguem “colonitzar” Mart (estem segurs que no hi ha habitants?) si no pel que la colonització ha representat de violència en tots aquests països que ara es troben deprimits i immersos en guerres inacabables... que ens reboten.

Qui es beneficia de tot aquest enrenou? Els fabricants d’armes i els que les comercialitzen, i ves a saber quantes persones més fan negoci de les atrocitats. Llegeixo que el comerç d’armament ha crescut un 16% en cinc anys. Déu ser dels pocs que no està en crisi!

I no acabo d’entendre-hi res. Potser és que ara que tenim la Terra ben “emmerdada”, per tal que el negoci no decaigui... toca anar a desestabilitzar Mart?

Maria Crehuet

Ordis, a 20 de novembre del 2015

Hi ha una frase que diu: pensa globalment i actua localment. Una frase que vol recordar-nos que qualsevol acció local té una repercussió global i que si ens angoixa la deriva global que està prenent la societat en la que vivim i pensem que qualsevol solució s’escapa de les nostres mans i està lluny de les nostres capacitats, hem de saber que la resposta està a casa, al carrer, al barri, al poble...

Diuen que no és una utopia la idea que es pot canviar el sistema actual. La utopia és creure que aquest model basat en l’explotació dels recursos naturals continuarà indefinidament en un planeta finit... i que hem de ser plenament conscients que qualsevol acte de consum promou un efecte que és ineludiblement polític i que, depèn de com el fem, pot esdevenir revolucionari.

Tenim molts exemples de globalització: el sistema bancari, el comerç, les empreses alimentàries, el control de les llavors... I segurament per reacció, o per pura necessitat de supervivència, neixen moltes accions locals... de monedes, de comerç km0, de recuperació de llavors autòctones...

La última moguda global l’ha llençat l’OMS (Organització Mundial de la Salut) sobre el perill de consum excessiu de carn processada. I ha posat tothom en alerta malgrat sabem, de sempre, que menjar equilibrat no fa mal a ningú i que, al contrari, “tots els massa piquen”. Però aquesta alerta de l’OMS ens permet recordar que l’alimentació hauria d’estar a les nostres mans i que és la principal font de salut, o de malaltia, cosa que sovint oblidem. Mengem desordenadament i després ens embotim de pastilles per tal de solucionar tots els nostres desgavells, molts dels quals no serien, o tindrien una senzilla solució, amb una alimentació adequada.

Però a l’escola no hi ha cap assignatura de dietètica que expliqui exhaustivament les aportacions que cada aliment fa al nostre cos, ni tampoc què necessita una persona que fa un exercici dur, o una que el fa moderat o una de sedentària. Sí, s’explica de passada la famosa piràmide dels aliments, i ja està. No obstant mengem cada dia, i més d’un cop al dia. Però no sabem alimentar-nos. Les grans empreses multinacionals condimenten molts productes per fer-los més atractius en detriment d’altres de més senzills. És un sistema totalment incompatible amb les nostres necessitats reals. I hauríem de recuperar la iniciativa i el control d’allò que ens posem a dins.

Maria Crehuet

Ordis, a 15 de novembre del 2015

     Fa temps que les fires s'han posat de moda i quasi cada poble té la seva, més nova o més antiga, tradicional o aprofitant l'excusa d'un fet històric, d'un producte cracterístic o de la toponomia del lloc, tan li fa, és una excusa per tal que una part important del municipi s'ompli de parades diverses que ofereixen productes de tota mena i de gent que passeja, mira, pregunta, i potser compra. Últimament les persones que hi posen parades es queixen que la gent no compra. I deu se cert. Pot ser que sigui la crisi, o pot ser també que comencem a adonar-nos que tenim massa coses, moltes d'inútils i/o innecessàries. A les cases ja no hi cap gaire res més i pot ser també sigui per això que proliferen arreu els mercats d'intercanvi i/o de segona ma. Què en fem de tot el què tenim i no fem servir mai? I dels armaris replets de vestits que quan els obrim ens plantegen el dubte sobre què triem per posar-nos?

     Potser el que avui dia es presenta més vendible i comprable és el menjar. Els productes alimentaris estan a l'ordre del dia ja que cada dia mengem, però a més a més comencem a prendre consciència que allò que ingerim ens pot ajudar a estar millor físicament, o a emmalaltir, i els productes km0 i els de petita producció artesanal ens atrauen molt més. I d'això n'hi ha força a totes les fires. És més, moltes giren en torn d'un producte alimentari.

     Però he vist que, quests dies, s'ha celebrat a Graus (Pirineus d'Osca) una fira que els seus vilatans van transformar, ja fa uns anys, en una cosa diferent. El 2005, l'Ajuntament va prendre la decisió de canviar el concepte de fira i optar per un certàmen més especialitzat i professional. Així, conscients de la importància del medi ambient, van optar per desenvolupar i promoure el Saló de la Bioconstrucció. En aquest espai hi ha xerrades, tallers, i exposició de productes, materials i projectes alternatius, convençuts que fa falta una feina de conscienciació per a un nou model de construcció que sigui més saludable tan pels seus habitants com pel planeta, que faciliti l'estalvi energètic i l'ús de les energies renovables, el reciclatge i la gestió raonable de l'aigua... en fí, una altra manera de fer una fira que pot resultar molt més interessant que no pas les d'acumulació de productes.

     I és que, si volem sobreviure com a espècie, hem de començar a aplicar el decreixement, sabedors que els recursos del planeta no són il.limitats. Per això, quan adquirim un producte hauriem de fer-nos abans algunes preguntes a l'estil de: ho necessito? Està el.laborat a la vora? És eficient i durador? Es pot reaprofitar i reciclar fàcilment?

     La paraula decreixer no implica viure pitjor, implica ser conscients de les nostres necessitats i no acumular allò que no necessitem. Cal viure senzillament perquè els altres puguin, senzillament, viure, va dir Gandhi.

Maria Crehuet

Rialp, 8 de novembre de 2015

Al llarg dels anys -al menys durant la nostra era- se'ns ha venut el fet que els humans estem compostos de dues realitats diferents i oposades que, a més, es troben en etern conflicte: la matèria i l'esperit. La matèria ens atrau cap avall, cap el fang, la immundícia i el pecat, mentre que l'esperit ens enlaira cap a Déu pare que es troba en els cels, allà on tot és pur, net i lluminós i on sembla que la gran majoria aspira a anar, o al menys això és el que prediquen les religions abrahàmiques, és a dir aquelles que “descendeixen” del “pare Abraham” com són l'hebrea, la cristiana i la musulmana.

Llegeixo en un article: “la matèria no és res més que l'esperit en el seu pla més baix, i l'esperit és la matèria en el seu pla més elevat”, o sigui que, vist des d'aquesta perspectiva, tot és el mateix, la matèria és esperit mentre que l'esperit és també matèria, encara que situats a nivells d'evolució diferents.

També llegeixo que la gran majoria de les vegades, allò que en diuen pecat no va gaire més enllà que el fet de ser un sistema d'aprenentatge pel mètode d'assaig-error pel qual anem adquirint coneixement a través d'allò que fem malament, tot rectificant i tornant a provar, fins que ens surt bé, encara que només sigui buscant la felicitat, ja que els errors acostumen a comportar-nos malestar emocional, sentiment d'infelicitat, impressió d'abandó i solitud, orgull ferit, etc., etc. No obstant, en lloc d'analitzar què hem fet malament, en què ens hem equivocat i on és que hem errat, el fallo més gran en el que caiem i que repetim una vegada i una altra és el de culpar els altres de les coses que no ens van bé, actitud que mai no ens permetrà rectificar i, esclar, aprendre dels errors per fer les coses d'una altra manera i millor, practicant el mètode científic de prova i error.

Sí, ja sé que al laboratori el científic és conscient que està treballant en un experiment i que ha d'observar els resultats per treure'n les conclusions pertinents i, sovint, tornar a provar evitant o canviant els elements que creu que han propiciat l'error per veure què passa en una nova prova. En canvi, nosaltres, al menys la gran majoria, vivim encegats i inconscients, convençuts que és la vida la que ens viu a nosaltres i que no tenim cap possibilitat de canviar-la, o més en dit, de canviar-nos. I no comprenem què ens passa ni per què ens passa, ni el fet que, potser, la vida és un laboratori i cadascun de nosaltres un científic.

Maria Crehuet

Ordis, a 1 de novembre del 2015