Aquests dies, del divendres 25 fins el diumenge 27, s'ha celebrat a la seu de l'ONU de Nova York, la Cimera pel Desenvolupament Sostenible. Aquesta cimera és una continuació dels Objectius del Mil·lenni que l'any 2000 van fixarunes fites pel 2015, pactades, per a tots els països, que havien de permetre un major equilibri i igualtat en el món, i que són lluny d'acomplir-se. Aquests objectius són: 1. Eradicar la pobresa extrema i la fam. 2. Assolir l'educació primària universal. 3. Promoure la igualtat de gènere. 4.Reduir la mortalitat infantil. 5. Millorar la salut materna. 6. Combatre la sida, la malària i altres malalties. 7 Incentivar el desenvolupament sostenible, i 8. Desenvolupar una aliança global per al desenvolupament.

El 2012 va haver-hi la Cimera de Rio on es va debatre l'objectiu 20-20-20 (arribar al 2020 havent substituït un 20% les energies fòssils per energies renovables i havent reduït un 20% l'emissió de gasos tòxics). També n'estem lluny. Aquest juliol s'ha celebratla Conferència d'Addis Abeba que havia de servir per acordar el finançament de la nova agenda mundial i que ha decebut més que no pas una altra cosa.

Ara, a la Cimera pel Desenvolupament Sostenible, es presenten més objectius, repescant els del Mil·lenni i afegint-n'hi de nous. Aquests són: Eradicar la pobresa i la fam. Salut i educació universal. Paritat de gènere. Aigua potable i sanitaris per a tothom. Accés universal a l'energia. Feina “decent” per a tothom. Infraestructures que facilitin la feina i la innovació sostenibles. Reduir les desigualtats. Ciutats segures, inclusives, resilents i sostenibles. Consum sostenible: reduir residus. Canvi climàtic. Acabar amb la sobrepesca. Aturar la desforestació. Reduir fluix il·legal d'armes, la corrupció i els suborns, i acabar amb l'explotació, el tràfic i totes les formes de violència. I l´ultim, principalment dirigit als països desenvolupats, la Cooperació, per a la que es demanava el 0,7% del PIB en el marc d'una aliança global pel desenvolupament sostenible. Fin ara només ho fan Dinamarca, Luxemburg, Noruega, Suècia i el Regne Unit...

Com podem veure hi ha molta feina per fer. Feina que ens implica tots i que ens obliga a pensar les coses de manera diferent perquè, com deia Einstein, “Els problemes d'avui no es poden resoldre si seguim pensant com pensàvem quan es van crear”.

Perquè... de què serveix tanta cimera i tants nobles objectius si nosaltres, cadascun de nosaltres, no hi posem de la nostra part?

Maria Crehuet

Ordis, a 26 de setembre del 2015

  El blanc, diuen, no és pas l'absència de color si no la concentració de tots els colors. Potser per això, per a l'acte de la diada d'enguany es va triar la samarreta de color blanc i després cartolines de colors que van anar formant un arc de Sant Martí al llarg de tota l'avinguda Meridiana de Barcelona. Quan es treballa amb pigments o tintes, normalment, per representar el blanc es deixar de pintar el suport paper o tela (si aquest és blanc, és clar). Al revés passa si es fa servir la síntesi del color barrejant llums de colors en lloc de pigments. Llavors la major concentració dels colors provoca la llum blanca. Per fer el negre amb l'adició de pigments es fa una barreja dels colors en tota la seva intensitat, per fer el negre amb l'espectre lumínic, s'apaga la llum i ens quedem a les fosques... La viquipèdia defineix el blanc com un color absent de cromatisme, que posseeix una claredat màxima i una obscuritat nul·la. En quan la simbologia, a occident el negre és símbol de dol, a l'orient ho és el blanc. No obstant quasi tothom està d'acord en atorgar al blanc la simbologia de la pau (la bandera blanca, el colom) i també la de l'asèpsia (vesteixen de blanc els metges, farmacèutics..) El blanc també el trobem en frases fetes, com quan diem que es treballa o es cobrar en blanc, sobreentenent que qui ho fa té tots els comptes clars i paga els impostos corresponents, completament al revés del que significa treballar o cobrar en negre. La “blanca” era una moneda de coure de la Castella medieval que tenia molt poc valor pel que “estar sin blanca” era sinònim de tenir les butxaques ben escurades, però així com la moneda fa temps va deixar d'existir l'expressió encara perdura. També hi ha els llibres blancs, uns documents redactats per ajudar a aconseguir objectius, resoldre problemes i prendre les decisions encertades. Acostumem a trobar-los en les grans empreses, siguin polítiques o de negocis. Quedar-se en blanc és aquella situació en que no recordem res d'allò que teníem previst dir en un discurs, en una obra de teatre, en un examen... O no tenir res en ment per a poder desenvolupar,  per exemple, un article, posant negre sobre blanc, que és el que em passava avui a mi, amb la impressió d'haver ja parlat de tot i no saber amb que omplir aquesta columna de periòdic. Maria Crehuet Ordis, a 13 de setembre del 2015

Hi ha una frase que trobo molt interessant perquè obliga a reflexionar els com, els per què i els per on encaminem els nostres passos, i que diu: “l'objectiu és el camí”. Deia, si no recordo malament en un dels últims escrits, que és important tenir un objectiu final, i si pot semblar inaccessible millor, per tal que caminant cap allò impossible aconseguim alguna cosa possible. Però no podem oblidar el pas que donem a cada instant. No només per no equivocar-nos, per no ensopegar, per no... si no per fruir d'ell, de cada canvi de peu, del paisatge que ens envolta, de la temperatura que ens embolcalla, dels companys que caminen amb nosaltres, alguns al costat, altres davant, altres darrera... és a dir, per fruir del camí. Així el camí acaba sent un objectiu en ell mateix. Hi ha una explicació oriental de la persona humana que la relaciona amb un carruatge on el carro és el cos físic, el cavall representa les emocions i el xofer seria l'equivalent a la ment. El xofer té la feina de comprovar que el carruatge estigui en condicions i de controlar el cavall però... de veritat sap on va? Coneix el camí? Segons aquesta simbologia, el xofer no coneix la ruta ni el destí, i va conduint el conjunt segons com va trobant el camí, segons com es presenta la via i segons com el cavall es desboca o es conté. Així que els orientals col·loquen un quart personatge a escena, una persona que és la que fa servir el carruatge per anar a algun lloc i coneix el camí i dóna les ordres al xofer, i aquesta persona, segons aquesta similitud, és l'ànima. I, potser, en aquests moments de crisis personals i col·lectives, recordar que podem tenir una ànima, com diuen que també la tenen els pobles, i recordar que també diuen que totes juntes en formen una de sola, que és la que anomenem anima mundi, ens pot ajudar a encarrilar el carruatge cap el camí correcte vers aquests canvis que s'anuncien: canvi de societat, de civilització, de manera de viure, de manera d'organitzar-nos, de manera de gestionar els recursos -que no són nostres!- de forma més intel·ligent i respectuosa. Ens ho confirmen les advertències sobre el canvi climàtic, les guerres en les que -tots!- estem immersos, els moviments migratoris que fan trontollar els equilibris.... Si trobem la bona guia i nosaltres sabem viure cada pas amb respecte i gaudi, l'objectiu serà el camí, i arribarem lluny. Maria Crehuet Torredembarra, a 11 d'octubre del 2015

A principis del segle XVI, a Anglaterra regnava Enric VIII i n'era canceller el pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor en Tomas Moro. A una de les seves obres la va titular “Utopia”, inventant-se aquest vocable tot fent servir dues paraules gregues: ou, que vol dir “no”, i topos, que vol dir “lloc”, és a dir, “el no lloc” o “el lloc que no existeix”. En aquest llibre va descriure un país ideal -una illa que va anomenar Utopia- amb un govern idoni i una societat perfecta on tot transcorria sense conflictes i en absoluta harmonia. Des de llavors, qualsevol projecte que sembla impossible d'assolir s'anomena utopia. Però si mirem com ha evolucionat la història de la humanitat, veiem que sempre ho ha fet caminant amb passos més o menys grans o més o menys petits, però quasi sempre encaminats cap a objectius aparentment utòpics. “Sigues realista, demana lo impossible” cridaven els estudiants en el París del Maig'68, i és que només esforçant-nos pas a pas per assolir el cim que sembla lluny i inabastable aconseguim d'anar pujant i, qui sap, potser arribar a dalt de tot de la muntanya. Votar ha estat fins no fa pas gaire un privilegi d'homes, i de raça blanca. Les lleis prohibien als demés aquest dret. Les dones que van promoure el moviment sufragista que va sorgir a meitat del segle XIX a Anglaterra van començar reclamant el “sufragi igual” per tal d'abolir la llei que no permetia votar a les dones per creure-les poc capacitades per a tal afer. El “sufragi universal” -que dona els mateix dret de vot a tots els ciutadans majors d'edat sense diferència de races- encara es considerava massa revolucionari... Però al final les lleis es van canviar i avui es considera irreversible al sufragi universal. També es va abolir, a tots els països del món, la llei que permetia i regulava l'esclavatge, aquesta “condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció”... Avui dia, però -il·legalment, és clar- encara trobem massa casos d'esclavitud. Les lleis acostumen anar a remolc de la societat. La societat avança, les lleis han d'adaptar-s'hi. Sempre, en més o menys intensitat, estem en moment de canvis... utòpics? Diuen: “no pretenguis canviar el món, però posa potes enlaire l'àmbit que et correspon. I endreça'l després. Hauràs aconseguit un espai nou. I si has actuat noblement, també millor del que era bans”. Doncs això. Maria Crehuet Ordis, a 20 de setembre del 2015